Joc de Paraules

A fora plou. S’ha format una tempesta estival, de les que es fa de dia amb cada llamp i la casa ressona amb força amb cada tro. I jo, he optat per passar la vetllada de pluja amb un llibre a la mà i una tassa de té a l’altra, perquè quan plou a finals d’agost i et colpeja el vent humit de llevant, penetrant ben endins, una beguda calenta reconforta l’ànima. Hui parlaré d’ell, del mestre irlandès que escriu com a Black i com a Banville, però hui contaré de Black i no de Banville, de la seua rossa d’ulls negres i deixaré de costat el seu jo i a Quirke, el circumspecte forense i em centraré amb ella, la dama que captiva a Marlowe el detectiu de la següent història. En un homenatge a Raymond Chandler, Black ens contarà una nova aventura del detectiu Philip Marlowe. On un dia qualsevol, una sensual jove, d’ulls més negres que el carbó, l’atrapa en la teranyina quan el visita al seu despatx i ell, acaba acceptant l’encàrrec que la dama li sol•licita. I és que Nico Peterson, l’amant de la jov...

No vos ha passat que hi ha llibres que llegiu i rellegiu i mai no vos canseu de fer-ho? Això mateix és el que m'ocorre amb l’obra de Jane Austen. La majoria haureu vist les adaptacions cinematogràfiques, mítica és la interpretació de Colin Firth a qui molts consideren el vertader Darcy com reconeguda va ser la de Keira Knightley per Elisabeth Bennet; d’altres haureu descobert a l’autora quan estudiàveu filologia anglesa; i algunes quan heu buscat autores feministes i vos ha aparegut ella a la llista. Siga com siga, cap haureu pogut evitar enamorar-vos del protagonista, totes voldríeu ser la intel·ligent i sarcàstica heroïna de la història, i sobretot, en acabar la novel·la heu sabut que vos heu enamorat de l’amor. Perquè sí, no vos ho pregunteu, però fins i tot la més cínica acaba rendida a les paraules de la dama Austen. L’obra és aparentment una història d’amor més. Sí, dic aparentment perquè quan la lliges per primera vegada te n’adones que és molt més que això però si ho ...

Les prestatgeries de casa demanaven a crits nous exemplars i entre dubtes i neguits vaig acabar fent una recerca per Internet. Una portada em va cridar l’atenció, perquè sí, siguem sinceres, les portades són importants i vaig decidir llegir la sinòpsis. Parlava de rock, del nord, d’una misteriosa desaparició vint anys enrere. Tenia tot l’atractiu per enganxar-me. Però com no les tenia totes, vaig decidir preguntar-li a la llibretera de confiança, la que sap què em pot agradar i què no. Va ser, aleshores, quan em vaig animar a adquirir-lo ja que l’autor, Mikel Santiago s’està fent un lloc entre els autors de novel•la negra. Què vos puc contar de “En plena noche”? Inicia bé, fantàsticament bé. De llenguatge àgil i amb certa fluïdessa, sense vocables rebuscats, la història del jove amnèsic i emergent estrella de rock Diego Letamendia enganxa des del primer moment que apareix a la carretera en plena nit, durant la matinada i és atropellat per quatre joves que tornen a Illumbe de festa. E...

III Plaça del Llibre a València. Hem agafat un tren i ens hem plantat al centre de la ciutat en menys de trenta minuts. És 1 de novembre i la Plaça de l’Ajuntament està de gom a gom. Caminem entre les diferents casetes, buscant noves adquisicions. Un exemplar em crida l’atenció. Primer ho fa la portada, després el títol. Llisc la ressenya i no puc evitar fer-me amb ell. La novel•la parla de l’Arky Levin un compositor de bandes sonores de pel•lícules a qui li ha arribat un encàrrec que el pot catapultar de nou a ser qui era. Però la seua situació personal fa que haja arribat a un punt sense retorn. Amb una crisis creativa es planteja si no ha comés un error en acceptar el projecte. I mentre cerca com tornar a ser qui era, trobarà una exposició, la de Marina Abramovic, que li canviarà la vida. Durant els setanta-cinc dies que dura la perfomance, Arky assistirà dia rere dia per contemplar que els ocorre a tots aquells que en participen. I mentre observa silenciós, coneixerà altres pers...

  Aquesta nit he somiat que tornava a Manderley, així és com comença l’obra més coneguda de Daphne du Maurier, REBECCA. Després d’haver vist les seues adaptacions al cinema, tant la conegudíssima del mestre del suspens Hitchcok com la recentment estrenada a la plataforma de Netflix, vaig tindre la curiositat de llegir-me el llibre. A la novel·la trobem una protagonista jove, bastant ingènua   i de classe social baixa que treballa com a dama de companyia d’una dona americana certament peculiar i d’elevat poder adquisitiu. La jove britànica i de la que mai se’n sap el seu nom, arriba a Montercalo on es deixa enlluernar per la glamurosa ciutat i les seues platges. Un dia, coneix a Maxim de Winter, un aristòcrata anglés, qui fa un any ha perdut a la seua dona, Rebecca. Entre ells sorgeix l’atracció   i, com no, l’amor. Així que la jove acaba casant-se uns dies després d’haver-lo conegut amb el senyor de Winter. Una idíl·lica lluna de mel per Itàlia i, per fi, l’arribada a...

SIMPLEMENT, ESTELA Sona el despertador. Són les 6.45 del matí i Estela comença el seu ritual. Es dutxa, es vist, es maquilla acuradament, es beu el café soluble i tanca la porta del pis on viu. Agafa l’autobús. No seu, es queda dempeus. Quinze minuts després baixa just davant de l’edifici d’oficines on treballa. Mira el rellotge. Són les 8.45. Queden deu hores i cinquanta-cinc minuts per acabar la feina. Onze hores i mitja per arribar a casa. Porta cinc mesos i quatre dies contant temorosament les hores, els minuts, els segons que li queden per acabar la jornada laboral. Porta cinc mesos i quatre dies casada. Sona el despertador. Són les 6.45 del matí. Estela comença el seu ritual. Es dutxa, es vist i, de sobte, es mira a l’espill. Són les 7.30 del matí. Contempla el passadís. Deixa les claus i el rellotge al rebedor, obri la porta i marxa amb la maleta.  

Mire de reüll al company de viatge mentre dorm, tranquil·lament, al costat de la finestra i al damunt d’aquell llit que tant li agrada. Respira pausadament. Qualsevol diria que uns minuts enrere ha tret caràcter i ha mostrat un poc els incisius en marcar territori. Em pregunte per què? una vegada rere una altra. Al cap em vénen imatges del que haurà pogut passar, d’allò que he llegit al periòdic. Les dones, en parlen. Els homes, comenten. Ningú entén res. Passege, sovint, per aquell sender de bon vent i tarongers a mà dreta i esquerra. Em recorda a la infantesa quan caminava amb la iaia les vesprades solejades en els hiverns més durs després de dinar o quan berenava després d’haver jugat amb la bicicleta de rodetes. Han transcorregut anys, molts anys i passege per allí amb el gos i, de vegades, sola. Porte dos dies que no hi vaig. Un calfred em recorre el cos quan ho pense. Podria haver-li succeït a la dona que tots els matins em creue quan els nostres cans se saluden; pod...