Rebecca de Daphne du Maurier

 

Aquesta nit he somiat que tornava a Manderley, així és com comença l’obra més coneguda de Daphne du Maurier, REBECCA.

Després d’haver vist les seues adaptacions al cinema, tant la conegudíssima del mestre del suspens Hitchcok com la recentment estrenada a la plataforma de Netflix, vaig tindre la curiositat de llegir-me el llibre.

A la novel·la trobem una protagonista jove, bastant ingènua  i de classe social baixa que treballa com a dama de companyia d’una dona americana certament peculiar i d’elevat poder adquisitiu. La jove britànica i de la que mai se’n sap el seu nom, arriba a Montercalo on es deixa enlluernar per la glamurosa ciutat i les seues platges. Un dia, coneix a Maxim de Winter, un aristòcrata anglés, qui fa un any ha perdut a la seua dona, Rebecca. Entre ells sorgeix l’atracció  i, com no, l’amor. Així que la jove acaba casant-se uns dies després d’haver-lo conegut amb el senyor de Winter. Una idíl·lica lluna de mel per Itàlia i, per fi, l’arribada a la famosa Manderley. La imponent mansió dels de Winter des de feia generacions, rodejada d’uns esplendorosos jardins i la costa britànica banyant-la amb la bravura de les seues ones.

Però Manderley no era el que li havien descrit. La senyor Danvers, la majordoma, li mostra el seu descontent des de l’inici i la presència constant de la difunta Rebecca fan que la jove arribe a plantejar-se el per què del seu matrimoni. Un record que mai s’esborra, situacions estranyes i el descobriment que l’exdona del seu marit morí en enigmàtiques circumstàncies.  I així, és com la jove senyora de Winter passa els seus dies a Manderley. Fins un dia que...

Narrada en primera persona, Daphne du Maurier ens transporta als anys trenta del passat segle, entre descripcions,  misteris i personatges complexos que et conviden a llegir fins al final.Novel·la atraient en la que sols li trobe una xicoteta pega i és l’abús de les descripcions, sobretot a l’inici, però després és molt més àgil. 

Traducció de Marta Pera Cucurell

Dels personatges què vos puc dir? Des del meu punt de vista, tant a la novel·la com en les adaptacions al cinema he de dir que el de la senyora Danvers és el més atractiu de tots. El caràcter, les respostes, la forma tan maquiavèl·lica en la que actua fan que quan apareix a l’obra et fascine. De la jove senyora de Winter hi ha molt bon treball d’evolució de personatge i l’autora ha sabut com fer-ho però té eixe punt suau que a mi no m’acaba d’agradar, massa càndida, però sense ella la història no tindria sentit. Del senyor de Winter millor no dir res, vos deixe a vosaltres que el descobriu pel vostre compte.

Recomanable per als amants del suspens i la intriga. Per als que vos agrade llegir en català podeu trobar una magnífica traducció a cura de Marta Pera Cucurell per a Edicions 62.