La rossa d'ulls negres o de com Benjamin Black retorna a Marlowe

A fora plou. S’ha format una tempesta estival, de les que es fa de dia amb cada llamp i la casa ressona amb força amb cada tro. I jo, he optat per passar la vetllada de pluja amb un llibre a la mà i una tassa de té a l’altra, perquè quan plou a finals d’agost i et colpeja el vent humit de llevant, penetrant ben endins, una beguda calenta reconforta l’ànima. Hui parlaré d’ell, del mestre irlandès que escriu com a Black i com a Banville, però hui contaré de Black i no de Banville, de la seua rossa d’ulls negres i deixaré de costat el seu jo i a Quirke, el circumspecte forense i em centraré amb ella, la dama que captiva a Marlowe el detectiu de la següent història. En un homenatge a Raymond Chandler, Black ens contarà una nova aventura del detectiu Philip Marlowe. On un dia qualsevol, una sensual jove, d’ulls més negres que el carbó, l’atrapa en la teranyina quan el visita al seu despatx i ell, acaba acceptant l’encàrrec que la dama li sol•licita. I és que Nico Peterson, l’amant de la jove, ha desaparegut en estranyes circumstàncies, i ella, preocupada com està, necessita ajuda del detectiu ja que tem en tot moment per la vida del seu benvolgut Nico. Però ben prompte, Marlowe se n’adonarà que el que semblava una simple recerca d’un jove desaparegut, serà molt més que això. Entre màfies, tràfic de drogues i altres tramoies, el vell detectiu haurà d’endevinar en quin bullit s’ha clavat i quin és el fil que lliga a tots els personatges de la història, perquè senyores i senyors, en una bona història de detectius la culpa no és sempre del majordom.

I Black ho torna a fer. T’embolcalla i et fa llegir sense parar, volent saber més, quin serà el final. I no saps com ho fa, bé sí ho saps però et deixes endur pels EE.UU dels anys cinquanta i seixanta, i d’aquells paisatges tèrbols, foscos i humits, i mentre el lliges et venen a la ment aquelles pel•lícules en blanc i negre de dones atractives i cabells ondulats, llavis suggerents i veus sensuals que no eren les típiques senyoretes sinó dames amb la intel•ligència suficient com per enganyar fins i tot al capo de la màfia; com també senyors de gavardina i barret, amb un cigarret a la boca i mirada canalla i sensiblera. Eixe és Benjamin. Un escriptor que et fa viure i ser el personatge principal o el secundari o tots alhora. I tu, et deixes seduir per la seua prosa directa, de descripcions breus però encertades i és que amb inicis com: «Era una d’aquelles tardes d’un dimarts d’estiu, en què et preguntes si la terra ha parat de girar. El telèfon de l’escriptori tenia l’aire d’una cosa que sap que l’observen. Els cotxes passaven com un degotim per sota de la finestra plena de pols del despatx, i un grapat de bons ciutadans de la nostra bella ciutat passejaven per la vorera – homes amb barret, principalment – sense anar enlloc. Vaig mirar una dona a la cantonada de Cahuenga i Hollywood, que esperava que canviés el semàfor. Cames llargues, una jaqueta ajustada de color crema amb muscleres altes, faldilla de tub de color blau marí. També duia barret, una cosa minsa com si un ocellet li hagués aturat en una banda dels cabells i s’hi hagués instal•lat feliç. Va mirar a l’esquerra i a la dreta i un altre cop a l’esquerra – devia de ser molt bona nena de petita – i aleshores travessà el carrer il•luminat pel sol, trepitjant amb elegància la seva pròpia ombra...» qui no es pot resistir a seguir llegint? Si eres amant de la novel•la negra com si no, ell és una aposta segura. P.D.: podeu trobar l'edició en castellà a l'editorial Alfaguara.