PERIPÈCIES LITERÀRIES

Heu escoltat això que diuen que publicar és relativament fàcil? Fals. No ho és.

Recentment he decidit traure del calaix un manuscrit que vaig escriure fa un temps. Durant aquests dos anys, l’he corregit, revisat i passat a la gent perquè em comentés que els agradava, què no els agradava i escoltar les seues suggerències. Finalment, després de mesos d’indecisió m’he animat a cercar una editorial que me’l vulga publicar.

Aquesta, podríem dir, és la tasca més complicada. Sí, sí, com llegiu. Tenen igual les hores que has passat davant d’un ordinador o d’una llibreta, escrivint personatges, situacions, contant una història.  Tot això no importa. Si vols publicar, i per publicar ara entendreu què vull dir, has de dedicar-li hores a la investigació.

Qualsevol escriptor/a, poeta, dramaturg/a que vulga veure la seua obra en paper té dues opcions: l’autoedició (tu pagues el producte) o l’edició (és l’editorial qui corre amb les despeses). Bé, doncs em vaig posar a la recerca, com he dit, d’editorial.

El passat mes de febrer vaig assistir al Salón del Autor 360º celebrat a València, al Casino Cirsa concretament, per fer contactes. D’allí vaig eixir amb unes quantes targetes de visita. No en parlaré de l’experiència en aquesta publicació, m’ho reserve per a una altra. Aprofitant que en tenia guardades, vaig decidir, agosaradament, posar-me en contacte amb alguna d’estes. M’han respost, dos de les tres a les que vaig escriure. La primera em va dir clarament a què es dedicaven ells i vaig entendre que la meua novel·la no hi tindria cabuda (publiquen llibres de temàtica empresarial) i per tant era absurd fer-los perdre el temps. Però la segona...ai la segona! Després de saludar-me educadament, les primeres paraules foren, i cite textualment,: <<Ante todo no somos una editorial de autoedición.>> Això em va fer sospitar. És rar que una editorial, de les que s’anomenen tradicionals, et diga açò. Seguisc llegint el text i em conten tot el que fan, que publiquen a gent de Sud-Amèrica, EE.UU., que no tenen problemes amb les llengües, que ells no són de fer llibres on es venguen 10000 còpies, etc. En cap moment em comenten si tenen col·leccions, com les agrupen, si fan literatura infantil, juvenil o d’adults. El correu em resulta una cortina de fum i decidisc, tot i que ells em demanen el meu manuscrit, preguntar-los si el que realitzen és la coedició, és a dir, autor i editorial assumeixen els costos de la impressió bé a parts iguals o establint percentatges. Sorpresa? No em responen. La rapidesa amb la que havien contestat al meu primer correu es veu suprimida quan rasque en la superfície i en vull saber més.

Sabeu què en vaig fer? Recercar informació per Internet. Efectivament, són una editorial d’autoedició que et vénen la moto dient que creuen en el projecte, en tu com autor/a, la seua magnífica distribució en llibreries com La Casa del Libro, però al final de tot, et solten el pressupost d’allò que tu pensaves no havies de pagar.

Amigues i amics, que nos vos enganyen. Jo? Seguiré a la recerca.

Sigueu bones i bons!