Joc de Paraules

SIMPLEMENT, ESTELA Sona el despertador. Són les 6.45 del matí i Estela comença el seu ritual. Es dutxa, es vist, es maquilla acuradament, es beu el café soluble i tanca la porta del pis on viu. Agafa l’autobús. No seu, es queda dempeus. Quinze minuts després baixa just davant de l’edifici d’oficines on treballa. Mira el rellotge. Són les 8.45. Queden deu hores i cinquanta-cinc minuts per acabar la feina. Onze hores i mitja per arribar a casa. Porta cinc mesos i quatre dies contant temorosament les hores, els minuts, els segons que li queden per acabar la jornada laboral. Porta cinc mesos i quatre dies casada. Sona el despertador. Són les 6.45 del matí. Estela comença el seu ritual. Es dutxa, es vist i, de sobte, es mira a l’espill. Són les 7.30 del matí. Contempla el passadís. Deixa les claus i el rellotge al rebedor, obri la porta i marxa amb la maleta.  

Mire de reüll al company de viatge mentre dorm, tranquil·lament, al costat de la finestra i al damunt d’aquell llit que tant li agrada. Respira pausadament. Qualsevol diria que uns minuts enrere ha tret caràcter i ha mostrat un poc els incisius en marcar territori. Em pregunte per què? una vegada rere una altra. Al cap em vénen imatges del que haurà pogut passar, d’allò que he llegit al periòdic. Les dones, en parlen. Els homes, comenten. Ningú entén res. Passege, sovint, per aquell sender de bon vent i tarongers a mà dreta i esquerra. Em recorda a la infantesa quan caminava amb la iaia les vesprades solejades en els hiverns més durs després de dinar o quan berenava després d’haver jugat amb la bicicleta de rodetes. Han transcorregut anys, molts anys i passege per allí amb el gos i, de vegades, sola. Porte dos dies que no hi vaig. Un calfred em recorre el cos quan ho pense. Podria haver-li succeït a la dona que tots els matins em creue quan els nostres cans se saluden; pod...

Heu escoltat això que diuen que publicar és relativament fàcil? Fals. No ho és. Recentment he decidit traure del calaix un manuscrit que vaig escriure fa un temps. Durant aquests dos anys, l’he corregit, revisat i passat a la gent perquè em comentés que els agradava, què no els agradava i escoltar les seues suggerències. Finalment, després de mesos d’indecisió m’he animat a cercar una editorial que me’l vulga publicar. Aquesta, podríem dir, és la tasca més complicada. Sí, sí, com llegiu. Tenen igual les hores que has passat davant d’un ordinador o d’una llibreta, escrivint personatges, situacions, contant una història.   Tot això no importa. Si vols publicar, i per publicar ara entendreu què vull dir, has de dedicar-li hores a la investigació. Qualsevol escriptor/a, poeta, dramaturg/a que vulga veure la seua obra en paper té dues opcions: l’autoedició (tu pagues el producte) o l’edició (és l’editorial qui corre amb les despeses). Bé, doncs em vaig posar a la recerca, com...